Meditacions en el desert I

Retornant a l'escriptura en el món virtual després d'un llarg silenci. Silenci tanmateix necessari per trobar l'oasi enmig del desert; vagant pel qual em vaig trobar un savi vell, recolzat en una palmeral i vestit amb túniques farcides d'estels i carregat d'artefactes i ginys, qui em veu clara em digué: aquest és, després de segles de vagareig per aquest món, tot el coneixement que jo he atresorat adorant Déus i servint a reis, cortejant dones i ensenyant a infants, estudiant vells llibres i gaudint entre ignorants. I parlà:
1-Creuràs en la força del TOT i també en l'existència del RES.
2-Coneixeràs la llum del teu JO i la foscor de la teva OMBRA.
3-Respectaràs l'HOME i la DONA per igual i també el NEGRE i el BLANC, a qui veuràs com a germans d'una mateixa família i parts d'una mateixa veritat.
4-Seràs ÀNIMA i seràs COS i alimentaràs els dos per igual.
5-Acceptaràs la VIDA i també la MORT com a trams d'un mateix camí.
Així parlà el vell savi.

Aforismes i cites per a la vida

AFORISMES, FRASES CÈLEBRES I D’ALTRES TEXTOS PER A LA VIDA

“ La felicitat consisteix en el desenvolupament màxim de les pròpies facultats”
Napoleó Bonaparte
“El moment més perillós és el de la victòria”
Napoleó Bonaparte
“Llegaron con la vieja táctica de siempre y les vencimos con la vieja táctica de siempre.”
Duc de Wellington

“Escriure és comprometre’s amb una veritat, la teva, i aprofundir-hi. Jo aprofundeixo en la meva veritat i tu aprofundeixes en la teva i que el món faci mitjana, així funciona el sistema liberal.”

Enric Vila, escriptor i periodista

“Cal tenir el valor d’allunyar-se d’allò que no et permet treure el millor de tu mateix: aquesta norma tant val per a la vida dels pobles com per a la vida personal.”

Enric Vila, escriptor i periodista

“las costumbres de los hombres son muy diferentes y diferentes los pareceres, todos ellos prudentes y honestos para quines los defienden”

Lorenzo Valla, Humanista

“Guanyen els qui saben quan combatre i quan no”

Sun Tzu

“Els homes moren, les nacions ascendeixen i cauen, però les idees sobreviuen”
J. F. Kennedy

“Cantaven els ocells a l'alba i es despertà aquell qui era l'alba . I els ocells van finir el seu cant i l'amic morí per l'amat en l'alba”

R. Llull. Llibre d'Amic e Amat.

“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu.”

Jacint Verdaguer, Canigó

“¡Los mortales sólo somos sombras y ceniza...sombras y ceniza!”
Proximo, Gladiator

"el aplauso de quienes juzgan es el aliento de los que escriben"
John Dowland, (llaütista)1603

“And love is love in beggars and kings.”
Poema d’Edward Dyer musicat per John Dowland S. XVI

"El miedo es el camino hacia el Lado Oscuro, el miedo lleva a la ira, la ira lleva al odio, el odio lleva al sufrimiento. Percibo mucho miedo en ti"
Mestre Yoda a Anakin Skywalker

"¡¿Victoria?! ¿Victoria, dices? Maestro Obi-Wan, nada de victoria... Del lado oscuro el velo ha caído, las guerras clon empezado ya han..."
Yoda a Obi-Wan Kenobi

"Sin duda, maravillosa la mente de un niño es"
Yoda

“Pensa que cada dia és el darrer per a tu; viuràs amb gratitud l’hora que ja no esperaves.”
Horaci, Epístoles, I, IV,13

“El éxito, no es definitivo, el fracaso no es fatídico. Lo que cuenta es el valor para continuar”

“Un fanático, es alguien que no puede cambiar de opinión y no quiere cambiar de tema.”

“Un optimista, ve una oportunidad en toda calamidad, un pesimista ve una calamidad en toda oportunidad.”

“Un político, debe ser capaz de predecir lo que pasara mañana, y la semana, el mes y el año próximos. Y también debe ser capaz de explicar por que no acertó.”

W. Churchill

"Com més exhibeixis la tècnica, com més evident sigui, menys aixecarà el vol l'art"
Enrique de Hériz

“la pobresa no ve per la disminució de les riqueses sinó per la multiplicació dels desigs”
Plató

La freda pedra sembla moure's, com si una suau respiració acompanyés el descans del cavaller. Un coixi amanyaga el cap del senyor, però el rostre sembla tens, qui sap si un malson el turmenta.
Les mans plegades en pau semblen estar disposades a prendre l'espasa en qualsevol moment desafiant les lleis que separen la realitat de la fantasia. Les esques de la malla de l'ausberg són proves d'un combat que només el temps pot guanyar. El sepulcre roman buit, qui sap si sempre ho va estar, o si el senyor Bernat de Tous va aixecar-se un dia per reclamar els seus antics dominis.O potser el poble, enfollit d'odi i ràncúnia,va penetrar en les estances sagrades, amb les cares roges d'ira, i trencà l'etern repòs del cavaller...

El darrer viatge

Companys espera assegut al menjador. L'avisen que algú ha picat a la porta i li diuen: LLuís, les allemandes sont arrivées! Ell, serè, gira pàgina del llibre i continua amb la lectura. Els membres de la polícia alemanya el troben assegut llegint Vies des saints (Vides de sants). Tractant-se d'un home d'esquerres, de fermes conviccions sindicalistes, no cal dir res més. Podia haver fugit dies abans, però n'està cansat. A més a més, té raons poderoses per a quedar-se a França. El seu fill, Lluïset, malalt d'esquizofrènia, ha desaparegut del sanatori francès on era degut al bombardeig alemany que ha fet tancar la institució sanitària. Què poden fer els homes quan es desferma tant d'odi...

Companys sap que ha comès errors, que el seu prestigi està per terra, fins i tot (o sobretot) entre els republicans i catalanistes. Dins seu hi ha molts dubtes, esperances i desenganys. Quants amics ha perdut? És lluny de casa, la Generalitat s'ha esvaït com el fum d'un cigar, i ell, totpoderós a la Monumental fa poc més de 3 anys és ara un exiliat més. Però potser dins seu sap que l'existència no és només el món terrenal sinó que hi ha una altra vida més enllà de la mort. Un darrer viatge que fa dels vençuts herois i dels perdedors màrtirs. Companys accepta el seu destí. Perdrà la vida però gunyarà la immortalitat i entrarà per la porta gran de la història. Tots els pecats li seran perdonats. Arribarà el dia en que, dins les quatre parets d'una aula, el professor explicarà, amb veu tremolosa, a una audiència entre avorrida i emocionada, les seves darreres hores: el seu trajecte fins a la frontera tot presoner dels nazis; el dur trasllat a Madrid, la presó i les tortures; el judici tenyit de al·legalitats; la mort atrapant-lo descalç mentre crida amb la cara al vent: Per Catalunya!, en un gest tan patriòtic com estèril. El seu temps s'esvairà i en poc temps no viurà quasi bé ningú per recordar-lo, però en la memòria dels qui vindran en el futur, ell romandrà, per sempre, estoic dempeus davant el piquet d'afusellament un dia de matinada.

En acabar de descarregar-se els fusells, el tinent de l'execució ha de rematar Companys amb nous trets -no es moria- i per acabar-ho d'adobar l'atrevit militar roba al mort un mocador xop de sang, un trofeu de guerra (falta i deshonor que li costarà l'expulsió de l'exèrcit). El president de la Generalitat ha mort... El cercle d'odis i violències no es tancarà fins més tard, però un dels darrers vestigis de la legalitat republicana haurà mort físicament. Mor un president vençut però neix el màrtir; fet que havia estat per molts franquistes una raó poderosa per deixar-lo viu, podrint-se a la presó. Allà no faria mal, seria com un llumí que s'apaga lentament fins a extingir-se en la fosca. No els van fer cas, obsedits com estaven en la venjança...

El caballero, la muerte y el demonio

Albrecht Dürer fue un gran pintor alemán que destacó notamblemente en el Renacimiento germano. Entre las nieblas góticas del Nuremberg a caballo entre los siglos XV y XVI, su figura emergió con brillantez. Su bello rostro, reflejado en sus decenas de autorretratos que nos hablan de un artista que de aprendiz inseguro e inexperto evoluciona a joven viajero y maduro pintor, que aprende en cada viaje nuevas técnicas y las cosas importantes que solo la vida enseña. Sus cuadros demuestran que el Renacimiento no se limita solo a un florecimiento de la antigüedad clásica, sino que la mente germana es capaz de combinar la técnica italiana con el natrualismo del mundo flamenco y teutón. Sus cuadros son hermosos pero sus grabados, cargados de simbolismo, numerología y secretos herméticos són mis obras favoritas. Entre ellas, El caballero, la muerte y el demonio, grabado en el que el caballero, ideal aún en el Renacimiento, (Cervantes todavía no había nacido), se ve tentado por el demonio y atormentado por la muerte. Montado en su caballo deja atrás el castillo (símbolo del poder y del mundo terrenal, también de las tentaciones de la carne) para buscar la verdad (el Santo Grial?). Inspirado por un fragmento de Erasmo de Rotherdam, Durero construye una obra bella, que representa un ideal supremo: la caballería, cuya práctica está en desuso en el campo de batalla, poblado este por cañones y mosquetes, pero que es reivindicada en la literatura (Amadís de Gaula, Tirant Lo Blanc, Orlando Furioso, etc.). Contradicciones de un mundo que cambia. Del deshielo medieval surge una primavera renacentista. La realidad y la virtualidad són la una el reflejo de la otra. Siempre se idealiza aquello que ve perderse o que se ha perdido para siempre...

Bruce Lee i Jordi Pujol

Un famós anunci de televisió va popularitzar l'expressió "be water, my friend" en els llavis d'un Bruce Lee enigmàtic i seductor. En l'anunci s'utilitzaven els fragments d'una entrevista realitzada al geni de les arts marcials anys abans de morir en estranyes circumstàncies. Destí fatal que va seguir també el seu fill, Brandon Lee, mort per una bala de veritat en un tiroteig de fogueig en una escena maleïda de la pel·lícula "The Crow", esdevinguda film de culte neogòtic i seguit de seqüèl·les de menor èxit.
Lee explicava que l'aigua és un element que pot fluir i colpejar, que té la capacitat d'adaptar-se al seu entorn. En la filosofia oriental, i en particular en la seva branca dedicada a la filosofia militar, l'aigua és un element metafòric del bon general. El conegut tractat de Sun Tzu, L'art de la guerra, ja deixa ben clares les qualitats d'aquell qui pugui mantenir un equlibri entre el XING (la forma, el que és consistent) i el WU XING (allò que no té forma, que no es pot atànyer, i que per tant no és pot vèncer). La política catalana en els anys Pujol va oscilar entre aquestes dues idees o dos principis filosòfics de la lluita. Pujol, conscient de la debilitat catalana, de la seva anèmia propiciada per la matemàtica freda i el llarg hivern franquista, no va plantejar per Catalunya i el catalanisme una forma (XING) sòlida i definitiva. Pujol fluïa enmig de les circumstàncies, del peix al cove, tal i com van batejar-ho els analistes polítics -definició poc clara i que jo trobo confusa per a les noves generacions illetrades i que ja han oblidat, o potser a qui ningú ha ensenyat, el vell refranyer-.

Ras i curt, Pujol era aigua, s'adaptava a l'entorn. Quan calia era delicat i refrescava la set d'una Espanya necessitada de majories, però de sobte girava la truita i colpejava per arrancar de l'enemic unes engrunes de victòria: ara els mossos, ara una cistella d'impostos, ara una infraestructura, ... Ell mai va anar a una desfilada militar el 12-O , tampoc s'hauria atrevit a desafiar l'Estat amb un referèndum secessionsita. Pujol era un deixeble de Bruce Lee i de la filosofia militar oriental sense saber-ho (o no). A més a més, de ser profundament orteguià, evidentment.

Pujol mai va aspirar a tancar el plet amb Espanya, a donar a Catalunya una forma definitiva (XING) en forma d'estat federal o d'autonomia tancada, o a plantejar la independència, perquè ell era conscient que el catalanisme era i havia estat fort en la indefinició, en l'ambigüitat, si vols. I les circumstàncies i la realitat el forçaven a mantenir-la. El catalanisme de principis del segle XX havia estat robust i condicionant de la política espanyola durant trenta anys i en els inicis de la República, tot i que no havia tingut res més palpable que la Mancomunitat amb un grapat de segells de goma i una força social al carrer que era fruit de l'alegria d'un poble que vivia un procés de recuperació de la identitat. Però en consolidar-se l'autonomia tot aquest moviment es va anar diluïnt, la qüestió nacional catalana havia adquirit una forma, però una forma minvada respecte el somni noucentista i de la Renaixença. L'ocell de foc renaixia però no era un fènix, encara. D'altres lluites, d'altres banderes, les del Comunisme, el Socialisme i la faramalla llibertària, van disputar l'espai al nacionalisme català i el van acompanyar a la tomba. El cop d'estat militar, reacció violenta de la dreta catòlica i militarista, estronca el rebrotament i el Franquisme posterior el decapita. El catalanisme perd la seva estructura política (l'estatut d'autonomia de l'any 1931); però dispers. aparentment vençut i condemnat a assisitir al seu propi enterrament. comença a poc a poc a reviscolar en les reunions clandestines, a les aules, als carrers. El WU XING ( la no forma) a què el força la Dictadura i els convulsos anys de la Transcisió li tornen a donar una empenta que semblava perduda i mentre manté aquest estadi entre líquid, sòlid i gasós es manté fort i condicionant de la política hispànica.

Després de l'oasi dels anys Pujol, amb Maragall i el tripartit tornen els temps de la pretesa solidesa, de la definició i la voluntat d'encaixar el catalanisme en una taula periòdica elemental on es pugui fer una taxonomia clara: sòlid, líquid o gasós. Però els forts poden mostrar la seva força i en tenen prou d'exibir la superioritat de la seva massa, altre cop la matemàtica freda; en canvi els febles han de ser més espavilats. El catalanisme d'esquerres havia desenmascarat el rei usurpador, havia descobert el cau de la bèstia, el caPPut draconis de les Espanyes que des de Madrid ho controlava tot; també n'havia assenyalat les febleses i contradiccions, però malgrat tot no la podia vèncer. En l'art de la guerra, Sun Tzu també escriu que el feble pot guanyar al fort però ha de ser més llest, aprofitar més bé els seus recursos, no mostrar-se mai obertament, trobar el camí entre el directe, que va de front, i el sinuós, com una serp que llisca pel desert. El fort pot permetre 's cometre errors de càlcul, frivolitats, però el feble no. I els errors polítics tard o d'hora es paguen a les urnes...

El pas del temps i l'espai (la història i la geografia) marquen els límits del què han estat els homes, i per extensió els pobles en els quals aquests s'enquadren, o es desenquadren -que de tot hi ha en aquest món. Però si l'espai és relativament fàcil d'establir, físic i mesurable com és, el pas del temps és molt relatiu i les cronologies són sovint inexactes i falsificadores. L'espai no és tant sòlid com creiem ja que aquest espai sense homes a dins, no és res més què un erm sense vida, un desert arrasat per un cataclisme... En el moment en què aquest espai geogràfic o polític el projectem en el temps també parlem d'uns home que hi vivien, dins d'uns límits més o menys establerts, que van fer d'aquell espai la seva llar, l'esperança i la tristesa. Quan parlem d'Alemanya, de quina Alemanya parlem, de l'actual, de la de 1945, la de 1914 o la del 1750, quan no existia com a subjecte polític ni geogràficament definible. Però clar Alemanya com a subjecte no existeix ja que és una creació humana sense vida pròpia més que la d'universal creat pels homes. Maldecaps a què ens aboca la imprecisió, ambigüitat i diabolisme del llenguatge humà!
La història també és fugissera i esborradissa, ja que pot ser subjectiva i individual, alhora col·lectiva, universal o local -com saber quan acaba l'una i comença l'altre-. Els anglofons tenen dues paraules per diferenciar la story (conte o narració) i la History (els esdeveniments històrics humans), un veritable encert lingüístic fruit de la seva llengua senzilla, que no simple, i acuradament pràctica. Però què és la Història (en català ens hem de conformar amb una H majúscula per desfer equívocs)? Si fos aquest un tractat clàssic o medieval jo crec que la Història no és res més que el mirall on es reflecteixen els actes dels homes. Però en el segle XXI aquesta definició és antiga i arcaïtzant. Poèticament podríem dir que la Història és un huracà fascinant, ja que Història és un reguitzell de fets, idees i paperots vells, de triomfs i derrotes, èxits efímers i desastres persistents. La Història és la proclama de Napoleó als seus homes abans d'Austerlitz, , el gest furiós de Companys a la Monumental quan brogia a la multitud:¡ Madrileños, Cataluña os ama!, Lenin encoratjant els soviets abans de la revolta, les monges assassinades als convents, Brutus enfonsant el coltell al cos de Cèsar, les camises negres marxant sobre Roma...