La freda pedra sembla moure's, com si una suau respiració acompanyés el descans del cavaller. Un coixi amanyaga el cap del senyor, però el rostre sembla tens, qui sap si un malson el turmenta.
Les mans plegades en pau semblen estar disposades a prendre l'espasa en qualsevol moment desafiant les lleis que separen la realitat de la fantasia. Les esques de la malla de l'ausberg són proves d'un combat que només el temps pot guanyar. El sepulcre roman buit, qui sap si sempre ho va estar, o si el senyor Bernat de Tous va aixecar-se un dia per reclamar els seus antics dominis.O potser el poble, enfollit d'odi i ràncúnia,va penetrar en les estances sagrades, amb les cares roges d'ira, i trencà l'etern repòs del cavaller...

El darrer viatge

Companys espera assegut al menjador. L'avisen que algú ha picat a la porta i li diuen: LLuís, les allemandes sont arrivées! Ell, serè, gira pàgina del llibre i continua amb la lectura. Els membres de la polícia alemanya el troben assegut llegint Vies des saints (Vides de sants). Tractant-se d'un home d'esquerres, de fermes conviccions sindicalistes, no cal dir res més. Podia haver fugit dies abans, però n'està cansat. A més a més, té raons poderoses per a quedar-se a França. El seu fill, Lluïset, malalt d'esquizofrènia, ha desaparegut del sanatori francès on era degut al bombardeig alemany que ha fet tancar la institució sanitària. Què poden fer els homes quan es desferma tant d'odi...

Companys sap que ha comès errors, que el seu prestigi està per terra, fins i tot (o sobretot) entre els republicans i catalanistes. Dins seu hi ha molts dubtes, esperances i desenganys. Quants amics ha perdut? És lluny de casa, la Generalitat s'ha esvaït com el fum d'un cigar, i ell, totpoderós a la Monumental fa poc més de 3 anys és ara un exiliat més. Però potser dins seu sap que l'existència no és només el món terrenal sinó que hi ha una altra vida més enllà de la mort. Un darrer viatge que fa dels vençuts herois i dels perdedors màrtirs. Companys accepta el seu destí. Perdrà la vida però gunyarà la immortalitat i entrarà per la porta gran de la història. Tots els pecats li seran perdonats. Arribarà el dia en que, dins les quatre parets d'una aula, el professor explicarà, amb veu tremolosa, a una audiència entre avorrida i emocionada, les seves darreres hores: el seu trajecte fins a la frontera tot presoner dels nazis; el dur trasllat a Madrid, la presó i les tortures; el judici tenyit de al·legalitats; la mort atrapant-lo descalç mentre crida amb la cara al vent: Per Catalunya!, en un gest tan patriòtic com estèril. El seu temps s'esvairà i en poc temps no viurà quasi bé ningú per recordar-lo, però en la memòria dels qui vindran en el futur, ell romandrà, per sempre, estoic dempeus davant el piquet d'afusellament un dia de matinada.

En acabar de descarregar-se els fusells, el tinent de l'execució ha de rematar Companys amb nous trets -no es moria- i per acabar-ho d'adobar l'atrevit militar roba al mort un mocador xop de sang, un trofeu de guerra (falta i deshonor que li costarà l'expulsió de l'exèrcit). El president de la Generalitat ha mort... El cercle d'odis i violències no es tancarà fins més tard, però un dels darrers vestigis de la legalitat republicana haurà mort físicament. Mor un president vençut però neix el màrtir; fet que havia estat per molts franquistes una raó poderosa per deixar-lo viu, podrint-se a la presó. Allà no faria mal, seria com un llumí que s'apaga lentament fins a extingir-se en la fosca. No els van fer cas, obsedits com estaven en la venjança...

El caballero, la muerte y el demonio

Albrecht Dürer fue un gran pintor alemán que destacó notamblemente en el Renacimiento germano. Entre las nieblas góticas del Nuremberg a caballo entre los siglos XV y XVI, su figura emergió con brillantez. Su bello rostro, reflejado en sus decenas de autorretratos que nos hablan de un artista que de aprendiz inseguro e inexperto evoluciona a joven viajero y maduro pintor, que aprende en cada viaje nuevas técnicas y las cosas importantes que solo la vida enseña. Sus cuadros demuestran que el Renacimiento no se limita solo a un florecimiento de la antigüedad clásica, sino que la mente germana es capaz de combinar la técnica italiana con el natrualismo del mundo flamenco y teutón. Sus cuadros son hermosos pero sus grabados, cargados de simbolismo, numerología y secretos herméticos són mis obras favoritas. Entre ellas, El caballero, la muerte y el demonio, grabado en el que el caballero, ideal aún en el Renacimiento, (Cervantes todavía no había nacido), se ve tentado por el demonio y atormentado por la muerte. Montado en su caballo deja atrás el castillo (símbolo del poder y del mundo terrenal, también de las tentaciones de la carne) para buscar la verdad (el Santo Grial?). Inspirado por un fragmento de Erasmo de Rotherdam, Durero construye una obra bella, que representa un ideal supremo: la caballería, cuya práctica está en desuso en el campo de batalla, poblado este por cañones y mosquetes, pero que es reivindicada en la literatura (Amadís de Gaula, Tirant Lo Blanc, Orlando Furioso, etc.). Contradicciones de un mundo que cambia. Del deshielo medieval surge una primavera renacentista. La realidad y la virtualidad són la una el reflejo de la otra. Siempre se idealiza aquello que ve perderse o que se ha perdido para siempre...

Bruce Lee i Jordi Pujol

Un famós anunci de televisió va popularitzar l'expressió "be water, my friend" en els llavis d'un Bruce Lee enigmàtic i seductor. En l'anunci s'utilitzaven els fragments d'una entrevista realitzada al geni de les arts marcials anys abans de morir en estranyes circumstàncies. Destí fatal que va seguir també el seu fill, Brandon Lee, mort per una bala de veritat en un tiroteig de fogueig en una escena maleïda de la pel·lícula "The Crow", esdevinguda film de culte neogòtic i seguit de seqüèl·les de menor èxit.
Lee explicava que l'aigua és un element que pot fluir i colpejar, que té la capacitat d'adaptar-se al seu entorn. En la filosofia oriental, i en particular en la seva branca dedicada a la filosofia militar, l'aigua és un element metafòric del bon general. El conegut tractat de Sun Tzu, L'art de la guerra, ja deixa ben clares les qualitats d'aquell qui pugui mantenir un equlibri entre el XING (la forma, el que és consistent) i el WU XING (allò que no té forma, que no es pot atànyer, i que per tant no és pot vèncer). La política catalana en els anys Pujol va oscilar entre aquestes dues idees o dos principis filosòfics de la lluita. Pujol, conscient de la debilitat catalana, de la seva anèmia propiciada per la matemàtica freda i el llarg hivern franquista, no va plantejar per Catalunya i el catalanisme una forma (XING) sòlida i definitiva. Pujol fluïa enmig de les circumstàncies, del peix al cove, tal i com van batejar-ho els analistes polítics -definició poc clara i que jo trobo confusa per a les noves generacions illetrades i que ja han oblidat, o potser a qui ningú ha ensenyat, el vell refranyer-.

Ras i curt, Pujol era aigua, s'adaptava a l'entorn. Quan calia era delicat i refrescava la set d'una Espanya necessitada de majories, però de sobte girava la truita i colpejava per arrancar de l'enemic unes engrunes de victòria: ara els mossos, ara una cistella d'impostos, ara una infraestructura, ... Ell mai va anar a una desfilada militar el 12-O , tampoc s'hauria atrevit a desafiar l'Estat amb un referèndum secessionsita. Pujol era un deixeble de Bruce Lee i de la filosofia militar oriental sense saber-ho (o no). A més a més, de ser profundament orteguià, evidentment.

Pujol mai va aspirar a tancar el plet amb Espanya, a donar a Catalunya una forma definitiva (XING) en forma d'estat federal o d'autonomia tancada, o a plantejar la independència, perquè ell era conscient que el catalanisme era i havia estat fort en la indefinició, en l'ambigüitat, si vols. I les circumstàncies i la realitat el forçaven a mantenir-la. El catalanisme de principis del segle XX havia estat robust i condicionant de la política espanyola durant trenta anys i en els inicis de la República, tot i que no havia tingut res més palpable que la Mancomunitat amb un grapat de segells de goma i una força social al carrer que era fruit de l'alegria d'un poble que vivia un procés de recuperació de la identitat. Però en consolidar-se l'autonomia tot aquest moviment es va anar diluïnt, la qüestió nacional catalana havia adquirit una forma, però una forma minvada respecte el somni noucentista i de la Renaixença. L'ocell de foc renaixia però no era un fènix, encara. D'altres lluites, d'altres banderes, les del Comunisme, el Socialisme i la faramalla llibertària, van disputar l'espai al nacionalisme català i el van acompanyar a la tomba. El cop d'estat militar, reacció violenta de la dreta catòlica i militarista, estronca el rebrotament i el Franquisme posterior el decapita. El catalanisme perd la seva estructura política (l'estatut d'autonomia de l'any 1931); però dispers. aparentment vençut i condemnat a assisitir al seu propi enterrament. comença a poc a poc a reviscolar en les reunions clandestines, a les aules, als carrers. El WU XING ( la no forma) a què el força la Dictadura i els convulsos anys de la Transcisió li tornen a donar una empenta que semblava perduda i mentre manté aquest estadi entre líquid, sòlid i gasós es manté fort i condicionant de la política hispànica.

Després de l'oasi dels anys Pujol, amb Maragall i el tripartit tornen els temps de la pretesa solidesa, de la definició i la voluntat d'encaixar el catalanisme en una taula periòdica elemental on es pugui fer una taxonomia clara: sòlid, líquid o gasós. Però els forts poden mostrar la seva força i en tenen prou d'exibir la superioritat de la seva massa, altre cop la matemàtica freda; en canvi els febles han de ser més espavilats. El catalanisme d'esquerres havia desenmascarat el rei usurpador, havia descobert el cau de la bèstia, el caPPut draconis de les Espanyes que des de Madrid ho controlava tot; també n'havia assenyalat les febleses i contradiccions, però malgrat tot no la podia vèncer. En l'art de la guerra, Sun Tzu també escriu que el feble pot guanyar al fort però ha de ser més llest, aprofitar més bé els seus recursos, no mostrar-se mai obertament, trobar el camí entre el directe, que va de front, i el sinuós, com una serp que llisca pel desert. El fort pot permetre 's cometre errors de càlcul, frivolitats, però el feble no. I els errors polítics tard o d'hora es paguen a les urnes...

El pas del temps i l'espai (la història i la geografia) marquen els límits del què han estat els homes, i per extensió els pobles en els quals aquests s'enquadren, o es desenquadren -que de tot hi ha en aquest món. Però si l'espai és relativament fàcil d'establir, físic i mesurable com és, el pas del temps és molt relatiu i les cronologies són sovint inexactes i falsificadores. L'espai no és tant sòlid com creiem ja que aquest espai sense homes a dins, no és res més què un erm sense vida, un desert arrasat per un cataclisme... En el moment en què aquest espai geogràfic o polític el projectem en el temps també parlem d'uns home que hi vivien, dins d'uns límits més o menys establerts, que van fer d'aquell espai la seva llar, l'esperança i la tristesa. Quan parlem d'Alemanya, de quina Alemanya parlem, de l'actual, de la de 1945, la de 1914 o la del 1750, quan no existia com a subjecte polític ni geogràficament definible. Però clar Alemanya com a subjecte no existeix ja que és una creació humana sense vida pròpia més que la d'universal creat pels homes. Maldecaps a què ens aboca la imprecisió, ambigüitat i diabolisme del llenguatge humà!
La història també és fugissera i esborradissa, ja que pot ser subjectiva i individual, alhora col·lectiva, universal o local -com saber quan acaba l'una i comença l'altre-. Els anglofons tenen dues paraules per diferenciar la story (conte o narració) i la History (els esdeveniments històrics humans), un veritable encert lingüístic fruit de la seva llengua senzilla, que no simple, i acuradament pràctica. Però què és la Història (en català ens hem de conformar amb una H majúscula per desfer equívocs)? Si fos aquest un tractat clàssic o medieval jo crec que la Història no és res més que el mirall on es reflecteixen els actes dels homes. Però en el segle XXI aquesta definició és antiga i arcaïtzant. Poèticament podríem dir que la Història és un huracà fascinant, ja que Història és un reguitzell de fets, idees i paperots vells, de triomfs i derrotes, èxits efímers i desastres persistents. La Història és la proclama de Napoleó als seus homes abans d'Austerlitz, , el gest furiós de Companys a la Monumental quan brogia a la multitud:¡ Madrileños, Cataluña os ama!, Lenin encoratjant els soviets abans de la revolta, les monges assassinades als convents, Brutus enfonsant el coltell al cos de Cèsar, les camises negres marxant sobre Roma...

L'OMBRA DEL DRAC

Cada any arriben nous i celebrats centenaris. Alguns brillen amb força, d’altres passen desapercebuts, enmig del frenètic anar i venir mediàtic. Aquest any 2008 es celebrarà arreu de bona part de la geografia catalana el centenari d’un personatge excepcional: Jaume I, fill de rei i pare de reis, conqueridor de terres i cors. Les llibreries s’ompliran de biografies definitives, de novel·les i llibres de viatge. Però, qui va ser Jaume I? És difícil, més aviat impossible, explicar-ho en quatre línies. Us recomano la biografia de J. L. Villacañas (Espasa) i la més recent, precisa i breu, de S.M. Cingolani (Columna). O perquè no, la novel·la que li va dedicar anys enrere l’andorrà Albert Salvadó o la pròpia memòria del rei, dictada per ell mateix, cas excepcional a tot Europa el d’un rei que escriu les seves memòries: El llibre dels feits.
Jaume I (1208-1276) va passar pel seu temps com un meteor: la seva llegendària fecundació de ressonàncies artúriques, la soledat del nen orfe custodiat pels templers en un fred castell a la frontera d’Aragó, el seu talent i coratge, les seves victòries a Mallorca i València, els encesos amors amb les dames més elegants i belles del regne, la por i admiració que va despertar en els sarraïns, l’orgull de la seva reina hongaresa, el seu controvertit testament, el gest heroic i estèril de la darrera croada... Vuit-cents anys més tard, aquest huracà encara és fascinant. Jaume I és, a més a més, un rei que es guanya la corona, un nen sense pares i desvalgut destinat a ser un perdedor i que aconsegueix esdevenir el rei més poderós del seu temps, temut i estimat. Va ser respectat i perseguit pel papat, que l’atribolava degut a les seves nombroses copulacions. No ens enganyem: a Jaume, malgrat ser un gran cavaller cristià, el perdien unes bones cames.
El Conqueridor també és molt conegut per ser l’iniciador del parlamentarisme medieval i per la creació, sempre polèmica, dels Regnes de València i Mallorca. Justament és aquí on arribem a un dels punts més controvertits del seu regnat, al rovell de l’ou del llegat del rei. Va crear Jaume I els Països Catalans o els va destruir, o més ben dit, en dividir les seves conquestes va impedir-ne la futura creació. Preguntes en l’aire...
Per a molts valencians i mallorquins, independentment de les sigles polítiques i del seu sentiment d’espanyolitat, sovint manifest, Jaume I és un referent indiscutible. Aquí, al Principat, el rei en Jaume no ho és tant, si més no en el folklore i el rondallari. Hi ha d’altres mites, poc afalagadors per cert, que constitueixen el referent reivindicatiu a Catalunya: la Guerra dels Segadors, El 1714, la Guerra Civil, etc. Per què no reivindicar més la figura de Jaume I, un rei que, tot sigui dit, ha servit per justificar tant el nacional catolicisme com l’independentisme més abrandat. Però ja se sap que la història cadascú l’explica com li va bé...
Un dels referents iconogràfics més coneguts de Jaume I és el seu casc en forma de drac alat, emblema actual de la Generalitat Valenciana; però, ai las, la història i el mite no sempre encaixen i la cimera del drac alat el rei Jaume no la va dur mai. Ni a Mallorca, on plorà amargament per la mort dels cavallers Montcada, ni a València, on una fletxa quasi el mata, cicatriu que encara avui pot observar-se en el crani del seu impressionant cos enterrat al Monestir de Poblet, panteó reial i visita imprescindible en l’any que s’enceta.
Tanmateix, aquest casc reial va ser propietat del rei Pere III, el Cerimoniós, nascut anys més tard i que va ser un dels pocs reis catalans de la corona d’Aragó. Pere és un rei quasi desconegut per a la gran majoria. Figura cabdal que integra Mallorca a Catalunya, que lliga curt la noblesa aragonesa i la díscola Unió valenciana. Pere III si que pensa en crear un regne fort, amb Catalunya al capdavant. El seu amor és eloqüent: “Oh, terra catalana poblada de lleialtat”, diuen els llavis del mateix rei en Pere en la seva crònica.

Les comparacions sempre són injustes. Jaume és un conqueridor, un jove ardent i impulsiu, i Pere III, en canvi, és el gran ordenador, un gerent eficaç: ell és qui crea l’arxiu reial, qui encarrega un recull d’escultures i d’història de tota la seva nissaga, qui venç en una dura guerra defensiva duta a contracor contra Castella quan tot l’equilibri peninsular trontolla i la Meseta, conscient de la seva força, vol governar les Espanyes; objectiu que, amb el temps, Castella assolirà de forma persistent, secular... Definitiva? Darrera de cada resposta sempre hi ha noves preguntes.
Jaume és un home d’acció i Pere en canvi defuig el combat directe, però les circumstàncies històriques de l’un i de l’altre són diferents. Jaume I viu l’esplendor comercial i expansiu del segle XIII, en canvi Pere III ha de regnar en el context de crisi europeu del segle XIV. Ja ho va dir Ortega y Gasset: “Yo soy yo y mis circunstancias”. Jaume i Pere també tenien circumstàncies diferents. I també frustracions. Si Jaume té massa fills i es veu obligat a dividir el regne, Pere III no tindrà, de bon principi, hereus masculins i això li durà molts maldecaps. La natura és el jutge davant el qual els homes més forts es vinclen.

El camí és tan important com el mateix destí. És important gaudir de l'alegria que sents en començar una nova vida dins teu i assaborir l'amargor del fat quan és advers just per pensar que en serà d'agradable tornar a guanyar. La línia fràgil que separa la victòria i la derrota, el vencedor del vençut, ...