L'OMBRA DEL DRAC

Cada any arriben nous i celebrats centenaris. Alguns brillen amb força, d’altres passen desapercebuts, enmig del frenètic anar i venir mediàtic. Aquest any 2008 es celebrarà arreu de bona part de la geografia catalana el centenari d’un personatge excepcional: Jaume I, fill de rei i pare de reis, conqueridor de terres i cors. Les llibreries s’ompliran de biografies definitives, de novel·les i llibres de viatge. Però, qui va ser Jaume I? És difícil, més aviat impossible, explicar-ho en quatre línies. Us recomano la biografia de J. L. Villacañas (Espasa) i la més recent, precisa i breu, de S.M. Cingolani (Columna). O perquè no, la novel·la que li va dedicar anys enrere l’andorrà Albert Salvadó o la pròpia memòria del rei, dictada per ell mateix, cas excepcional a tot Europa el d’un rei que escriu les seves memòries: El llibre dels feits.
Jaume I (1208-1276) va passar pel seu temps com un meteor: la seva llegendària fecundació de ressonàncies artúriques, la soledat del nen orfe custodiat pels templers en un fred castell a la frontera d’Aragó, el seu talent i coratge, les seves victòries a Mallorca i València, els encesos amors amb les dames més elegants i belles del regne, la por i admiració que va despertar en els sarraïns, l’orgull de la seva reina hongaresa, el seu controvertit testament, el gest heroic i estèril de la darrera croada... Vuit-cents anys més tard, aquest huracà encara és fascinant. Jaume I és, a més a més, un rei que es guanya la corona, un nen sense pares i desvalgut destinat a ser un perdedor i que aconsegueix esdevenir el rei més poderós del seu temps, temut i estimat. Va ser respectat i perseguit pel papat, que l’atribolava degut a les seves nombroses copulacions. No ens enganyem: a Jaume, malgrat ser un gran cavaller cristià, el perdien unes bones cames.
El Conqueridor també és molt conegut per ser l’iniciador del parlamentarisme medieval i per la creació, sempre polèmica, dels Regnes de València i Mallorca. Justament és aquí on arribem a un dels punts més controvertits del seu regnat, al rovell de l’ou del llegat del rei. Va crear Jaume I els Països Catalans o els va destruir, o més ben dit, en dividir les seves conquestes va impedir-ne la futura creació. Preguntes en l’aire...
Per a molts valencians i mallorquins, independentment de les sigles polítiques i del seu sentiment d’espanyolitat, sovint manifest, Jaume I és un referent indiscutible. Aquí, al Principat, el rei en Jaume no ho és tant, si més no en el folklore i el rondallari. Hi ha d’altres mites, poc afalagadors per cert, que constitueixen el referent reivindicatiu a Catalunya: la Guerra dels Segadors, El 1714, la Guerra Civil, etc. Per què no reivindicar més la figura de Jaume I, un rei que, tot sigui dit, ha servit per justificar tant el nacional catolicisme com l’independentisme més abrandat. Però ja se sap que la història cadascú l’explica com li va bé...
Un dels referents iconogràfics més coneguts de Jaume I és el seu casc en forma de drac alat, emblema actual de la Generalitat Valenciana; però, ai las, la història i el mite no sempre encaixen i la cimera del drac alat el rei Jaume no la va dur mai. Ni a Mallorca, on plorà amargament per la mort dels cavallers Montcada, ni a València, on una fletxa quasi el mata, cicatriu que encara avui pot observar-se en el crani del seu impressionant cos enterrat al Monestir de Poblet, panteó reial i visita imprescindible en l’any que s’enceta.
Tanmateix, aquest casc reial va ser propietat del rei Pere III, el Cerimoniós, nascut anys més tard i que va ser un dels pocs reis catalans de la corona d’Aragó. Pere és un rei quasi desconegut per a la gran majoria. Figura cabdal que integra Mallorca a Catalunya, que lliga curt la noblesa aragonesa i la díscola Unió valenciana. Pere III si que pensa en crear un regne fort, amb Catalunya al capdavant. El seu amor és eloqüent: “Oh, terra catalana poblada de lleialtat”, diuen els llavis del mateix rei en Pere en la seva crònica.

Les comparacions sempre són injustes. Jaume és un conqueridor, un jove ardent i impulsiu, i Pere III, en canvi, és el gran ordenador, un gerent eficaç: ell és qui crea l’arxiu reial, qui encarrega un recull d’escultures i d’història de tota la seva nissaga, qui venç en una dura guerra defensiva duta a contracor contra Castella quan tot l’equilibri peninsular trontolla i la Meseta, conscient de la seva força, vol governar les Espanyes; objectiu que, amb el temps, Castella assolirà de forma persistent, secular... Definitiva? Darrera de cada resposta sempre hi ha noves preguntes.
Jaume és un home d’acció i Pere en canvi defuig el combat directe, però les circumstàncies històriques de l’un i de l’altre són diferents. Jaume I viu l’esplendor comercial i expansiu del segle XIII, en canvi Pere III ha de regnar en el context de crisi europeu del segle XIV. Ja ho va dir Ortega y Gasset: “Yo soy yo y mis circunstancias”. Jaume i Pere també tenien circumstàncies diferents. I també frustracions. Si Jaume té massa fills i es veu obligat a dividir el regne, Pere III no tindrà, de bon principi, hereus masculins i això li durà molts maldecaps. La natura és el jutge davant el qual els homes més forts es vinclen.