Tales of Brave Ulysses

You thought the leaden winter would bring you down forever, But you rode upon a steamer to the violence of the sun. And the colours of the sea bind your eyes with trembling mermaids,  And you touch the distant beaches with tales of brave Ulysses, How his naked ears were tortured by the sirens sweetly singing, For the sparkling waves are calling you to kiss their white laced lips.

Tales of Brave Ulysses, Cream (Disraeli Gears)

Gibson Les Paul "Dragons"

El que una banda arriba a ser és un fruit de petits moments, trobades, anades, vingudes i adéus. Com la vida mateixa. Un disc és la foto d’un moment deia el nostre primer productor, Jesús Rovira (Lax’N Busto), a la Casa Murada ja al llunyà 2009 quan vam gravar el primer disc de Faèrica: Benvinguts al Planeta Vermell. Un disc rebel, arriscat, furiós i també dolç i melancòlic. Va rebre més elogis que crítiques: era una opera prima, el debut d’un grup que va començar a pensar en fer alguna cosa quan es va sentir còmode a l’escenari del primer Certamen de Música Jove, concurs que el grup es va endur a la tercera com mana la dita popular, i va fer un gran paper a l’Emergenzza Festival. El redoble de bateria i l’entrada en drop-D de Laberint a Razz 3... I també el concert més multitudinari i en moviment: sobre la carrossa del rei Carnestoltes, desafiant les lleis de la física i l’acústica dels carrers d’Igualada. Moments que algú ja no recorda. No hi ha memòria sense oblit. Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre [Odissea, I, 1-10]

Amb Crida sota el braç ens vam plantar davant en Joan-Carles Doval, nom mític del món discogràfic català, editor de Raimon, Sau, Sangtraït, Adrià Puntí, Australian Blonde, entre d’altres. El recordo en un bar de Sabadell, amb la seva copa de vi i un aire de general de Napoleó que ha guanyat i perdut moltes batalles, però que de totes n’ha après alguna cosa. Ens va captivar. Nosaltres a ell no li vam desagradar i vam fitxar per PICAP. La banda feia un pas més. Una trobada i un adéu, perquè l’Albert Pons, el primer bateria del grup, ens havia deixat per fer el seu camí i abandonàvem Anmi records (subsegell de Música Global). No sabia jo que el disc següent (encara per editar) seria el del meu adéu. 

fAÈRICA i Lupe Villar i Papa Juls (Sangtraït)
La teva ànima em pertany (clip)

El grup va créixer i va fer concerts arreu, amb intermitències, crisis, moments de gloria i de pena, com tota bona història èpica. De molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer; molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia [Odissea, I, 1-10]. Un altre gran moment va ser el clip amb alguns membres de Sangtraït i la gent de Fitzcarraldo Films, amb qui ens vam entendre molt bé des del videoclip de Crida que va acabar amb una gran remullada a les platges del mediterrani, mar d’antics Déus oblidats, cants de sirena, alè de mil cent. Mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! [Odissea, I, 1-10].

Amb Petit Però Valent, sota el guiatge de Magí Batalla, i amb nous tripulants el grup comença una altra etapa. Una trobada i un adéu, el meu. Encara penso que Faèrica continua sent un dels secrets més ben guardats de la música en català. I els secrets gairebé sempre acaben sortint a la llum. Penélope continua a Ítaca teixint i desteixint mentre el destí juga les cartes i Telèmac espera que el seu pare arribi de la Guerra de Troia. De sobte, una campana repica, un crit, un home baixa de la petita nau i besa la sorra de la platja. Ulisses encara no ha arribat a port, però un dels seus companys ja és a casa. Back Home, baby.

Salut Faèrics!!

4/09/2013

L'ombra d'Anabis

L’OMBRA D’ANABIS

"Estem sols sobre crits de profetes!"

Joan Llacuna

Vaig escriure temps enrere al voltant de la figura de Joan Llacuna. Algun lector m’ha preguntat quina va ser la relació entre el poeta i el meu avi, el qual va aparèixer citat en el text. Doncs bé, la resposta exacta és que els va unir una gran amistat, que només va ser esquinçada per l’exili voluntari de Llacuna a Rubí. Llegint la carta que  Joan Llacuna va escriure a Francesc Roca, un 28 de juliol de 1961, es fàcil d’imaginar els moments que havien compartit, les il·lusions i somnis que la guerra els va furtar. En l’esmentada carta, Joan Llacuna, incita a Francesc Roca a escriure, en alguna de les publicacions igualadines que ell sovintejava, un article que tracti de l’obra cabdal del poeta, el llibre Aurora de l’Aragall. F. Roca era un bon coneixedor de l’origen i redacció dels poemes. No sé del cert si el meu avi va escriure mai aquell article –una recerca a les hemeroteques locals, per a la qual no he trobat mai temps, podria desvetllar els meus dubtes-, però, en tot cas, jo he rescabalat l’anècdota de l’oblit.

                El motiu de revisitar Llacuna i el seu temps és el de retre homenatge a la iniciativa endegada, a mitjans de la dècada dels anys quaranta, per part d’un grup de ciutadans igualadins. Va ser la creació del grup clandestí “Anabis”,  nom proposat per Josep M. Solà Solé i que sembla –no hi ha cap estudi seriós que ho confirmi- podria ser l’origen del topònim “Igualada”. Tanmateix, el més important  és que un grup de lletraferits van adoptar un nom mític, amb tota la càrrega simbòlica que això comportava, per a una tasca que - i cito un text de Maria Enrich- consistia “en una presa de contacte entre intel·lectuals i amants de les lletres i les arts d’Igualada, dispersos i sense activitat organitzada perquè la situació política no permetia cap altre associacionisme que no fos l’oficial”. Així doncs, estaven fora de la llei i escrivien en una llengua prohibida pel règim.

 Segons l’estudi de M. Enrich, a les primeres reunions hi assisteixen Josep Romeu, Pere Borràs, Josep Massana, Francesc Roca, Pere Bas, Josep M. Solà i Joan Mercader. Més tard, s’hi van afegir nous membres i el grup va anar canviant en la seva breu existència. Cal tenir en compte que el grup es va dissoldre a principis de 1948, moment a partir del qual el CECI –constituït el 24 d’agost de 1947, sota l’empara de les autoritats oficials- va aglutinar la cultura igualadina de la postguerra.

            Les seves variades activitats, que han estat recollides per M. Enrich, no estan marcades pel localisme i l’endogàmia que caracteritza la cultura igualadina afecte al règim franquista. Al contrari, “Anabis”, porta a Igualada, sempre en la clandestinitat, representants de l’alta cultura catalana: J.Palau i Fabra, Ferran Soldevila, Maurici Serrahima, etc. Desfilen per la nostra ciutat personatges importants, els quals el temps i el restabliment de la democràcia encimbellaran al capdamunt de la cultura catalana del segle XX. Tot plegat,  en  una època marcada per la repressió cultural i lingüística que va portar J. Llacuna a abandonar la ciutat desenganyat.

Tanmateix, algú podrà dir que  el grup “Anabis” el formaven quatre burgesos que jugaven a ser intel·lectuals en una  trista ciutat de comarques durant la postguerra. S’equivoquen. Si algú segueix les activitats dels seus membres abans de la guerra copsarà, en  el grup “Anabis”, una voluntat tenaç de resistència, un veritable patriotisme, un desig de continuar la tasca de plena recuperació de l´ús de la llengua catalana.

CÀNTIC

Podria escriure moltes coses, massa.
Omplir el blanc paper de somnis i grans paraules.
Podria escriure moltes coses, massa.
Algunes de certes i d’altres de falses.
Dir-te: jo sóc el Sol i tu la Lluna,
i ella la filla de les estrelles.
I seria veritat i seria mentida.

Podria prometre’t coves plens de llunes,
mil i una albades de riures i carícies,
una taula al ras, i una espelma sempre encesa,
i un barret d’ales amples per quan plogui.
I seria veritat i seria mentida.

Podria explicar-te què és l’amor.
Omplir la nit de somnis i grans paraules...
Em dirás: i què en saps tu de l’amor?
Pregunta-ho als avis que és l’amor!
Ells t’ho explicaran amb un gest, una mirada...

Atura’t! No ens calen receptes de llibres o de savis!
Ho tenia davant i no ho veia:
L’amor som nosaltres aquella nit d’estiu!

Meditacions en el desert I

Retornant a l'escriptura en el món virtual després d'un llarg silenci. Silenci tanmateix necessari per trobar l'oasi enmig del desert; vagant pel qual em vaig trobar un savi vell, recolzat en una palmeral i vestit amb túniques farcides d'estels i carregat d'artefactes i ginys, qui em veu clara em digué: aquest és, després de segles de vagareig per aquest món, tot el coneixement que jo he atresorat adorant Déus i servint a reis, cortejant dones i ensenyant a infants, estudiant vells llibres i gaudint entre ignorants. I parlà:
1-Creuràs en la força del TOT i també en l'existència del RES.
2-Coneixeràs la llum del teu JO i la foscor de la teva OMBRA.
3-Respectaràs l'HOME i la DONA per igual i també el NEGRE i el BLANC, a qui veuràs com a germans d'una mateixa família i parts d'una mateixa veritat.
4-Seràs ÀNIMA i seràs COS i alimentaràs els dos per igual.
5-Acceptaràs la VIDA i també la MORT com a trams d'un mateix camí.
Així parlà el vell savi.

Aforismes i cites per a la vida

AFORISMES, FRASES CÈLEBRES I D’ALTRES TEXTOS PER A LA VIDA

“ La felicitat consisteix en el desenvolupament màxim de les pròpies facultats”
Napoleó Bonaparte
“El moment més perillós és el de la victòria”
Napoleó Bonaparte
“Llegaron con la vieja táctica de siempre y les vencimos con la vieja táctica de siempre.”
Duc de Wellington

“Escriure és comprometre’s amb una veritat, la teva, i aprofundir-hi. Jo aprofundeixo en la meva veritat i tu aprofundeixes en la teva i que el món faci mitjana, així funciona el sistema liberal.”

Enric Vila, escriptor i periodista

“Cal tenir el valor d’allunyar-se d’allò que no et permet treure el millor de tu mateix: aquesta norma tant val per a la vida dels pobles com per a la vida personal.”

Enric Vila, escriptor i periodista

“las costumbres de los hombres son muy diferentes y diferentes los pareceres, todos ellos prudentes y honestos para quines los defienden”

Lorenzo Valla, Humanista

“Guanyen els qui saben quan combatre i quan no”

Sun Tzu

“Els homes moren, les nacions ascendeixen i cauen, però les idees sobreviuen”
J. F. Kennedy

“Cantaven els ocells a l'alba i es despertà aquell qui era l'alba . I els ocells van finir el seu cant i l'amic morí per l'amat en l'alba”

R. Llull. Llibre d'Amic e Amat.

“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu.”

Jacint Verdaguer, Canigó

“¡Los mortales sólo somos sombras y ceniza...sombras y ceniza!”
Proximo, Gladiator

"el aplauso de quienes juzgan es el aliento de los que escriben"
John Dowland, (llaütista)1603

“And love is love in beggars and kings.”
Poema d’Edward Dyer musicat per John Dowland S. XVI

"El miedo es el camino hacia el Lado Oscuro, el miedo lleva a la ira, la ira lleva al odio, el odio lleva al sufrimiento. Percibo mucho miedo en ti"
Mestre Yoda a Anakin Skywalker

"¡¿Victoria?! ¿Victoria, dices? Maestro Obi-Wan, nada de victoria... Del lado oscuro el velo ha caído, las guerras clon empezado ya han..."
Yoda a Obi-Wan Kenobi

"Sin duda, maravillosa la mente de un niño es"
Yoda

“Pensa que cada dia és el darrer per a tu; viuràs amb gratitud l’hora que ja no esperaves.”
Horaci, Epístoles, I, IV,13

“El éxito, no es definitivo, el fracaso no es fatídico. Lo que cuenta es el valor para continuar”

“Un fanático, es alguien que no puede cambiar de opinión y no quiere cambiar de tema.”

“Un optimista, ve una oportunidad en toda calamidad, un pesimista ve una calamidad en toda oportunidad.”

“Un político, debe ser capaz de predecir lo que pasara mañana, y la semana, el mes y el año próximos. Y también debe ser capaz de explicar por que no acertó.”

W. Churchill

"Com més exhibeixis la tècnica, com més evident sigui, menys aixecarà el vol l'art"
Enrique de Hériz

“la pobresa no ve per la disminució de les riqueses sinó per la multiplicació dels desigs”
Plató

La freda pedra sembla moure's, com si una suau respiració acompanyés el descans del cavaller. Un coixi amanyaga el cap del senyor, però el rostre sembla tens, qui sap si un malson el turmenta.
Les mans plegades en pau semblen estar disposades a prendre l'espasa en qualsevol moment desafiant les lleis que separen la realitat de la fantasia. Les esques de la malla de l'ausberg són proves d'un combat que només el temps pot guanyar. El sepulcre roman buit, qui sap si sempre ho va estar, o si el senyor Bernat de Tous va aixecar-se un dia per reclamar els seus antics dominis.O potser el poble, enfollit d'odi i ràncúnia,va penetrar en les estances sagrades, amb les cares roges d'ira, i trencà l'etern repòs del cavaller...

El darrer viatge

Companys espera assegut al menjador. L'avisen que algú ha picat a la porta i li diuen: LLuís, les allemandes sont arrivées! Ell, serè, gira pàgina del llibre i continua amb la lectura. Els membres de la polícia alemanya el troben assegut llegint Vies des saints (Vides de sants). Tractant-se d'un home d'esquerres, de fermes conviccions sindicalistes, no cal dir res més. Podia haver fugit dies abans, però n'està cansat. A més a més, té raons poderoses per a quedar-se a França. El seu fill, Lluïset, malalt d'esquizofrènia, ha desaparegut del sanatori francès on era degut al bombardeig alemany que ha fet tancar la institució sanitària. Què poden fer els homes quan es desferma tant d'odi...

Companys sap que ha comès errors, que el seu prestigi està per terra, fins i tot (o sobretot) entre els republicans i catalanistes. Dins seu hi ha molts dubtes, esperances i desenganys. Quants amics ha perdut? És lluny de casa, la Generalitat s'ha esvaït com el fum d'un cigar, i ell, totpoderós a la Monumental fa poc més de 3 anys és ara un exiliat més. Però potser dins seu sap que l'existència no és només el món terrenal sinó que hi ha una altra vida més enllà de la mort. Un darrer viatge que fa dels vençuts herois i dels perdedors màrtirs. Companys accepta el seu destí. Perdrà la vida però gunyarà la immortalitat i entrarà per la porta gran de la història. Tots els pecats li seran perdonats. Arribarà el dia en que, dins les quatre parets d'una aula, el professor explicarà, amb veu tremolosa, a una audiència entre avorrida i emocionada, les seves darreres hores: el seu trajecte fins a la frontera tot presoner dels nazis; el dur trasllat a Madrid, la presó i les tortures; el judici tenyit de al·legalitats; la mort atrapant-lo descalç mentre crida amb la cara al vent: Per Catalunya!, en un gest tan patriòtic com estèril. El seu temps s'esvairà i en poc temps no viurà quasi bé ningú per recordar-lo, però en la memòria dels qui vindran en el futur, ell romandrà, per sempre, estoic dempeus davant el piquet d'afusellament un dia de matinada.

En acabar de descarregar-se els fusells, el tinent de l'execució ha de rematar Companys amb nous trets -no es moria- i per acabar-ho d'adobar l'atrevit militar roba al mort un mocador xop de sang, un trofeu de guerra (falta i deshonor que li costarà l'expulsió de l'exèrcit). El president de la Generalitat ha mort... El cercle d'odis i violències no es tancarà fins més tard, però un dels darrers vestigis de la legalitat republicana haurà mort físicament. Mor un president vençut però neix el màrtir; fet que havia estat per molts franquistes una raó poderosa per deixar-lo viu, podrint-se a la presó. Allà no faria mal, seria com un llumí que s'apaga lentament fins a extingir-se en la fosca. No els van fer cas, obsedits com estaven en la venjança...