Tales of Brave Ulysses

You thought the leaden winter would bring you down forever, But you rode upon a steamer to the violence of the sun. And the colours of the sea bind your eyes with trembling mermaids,  And you touch the distant beaches with tales of brave Ulysses, How his naked ears were tortured by the sirens sweetly singing, For the sparkling waves are calling you to kiss their white laced lips.

Tales of Brave Ulysses, Cream (Disraeli Gears)

Gibson Les Paul "Dragons"

El que una banda arriba a ser és un fruit de petits moments, trobades, anades, vingudes i adéus. Com la vida mateixa. Un disc és la foto d’un moment deia el nostre primer productor, Jesús Rovira (Lax’N Busto), a la Casa Murada ja al llunyà 2009 quan vam gravar el primer disc de Faèrica: Benvinguts al Planeta Vermell. Un disc rebel, arriscat, furiós i també dolç i melancòlic. Va rebre més elogis que crítiques: era una opera prima, el debut d’un grup que va començar a pensar en fer alguna cosa quan es va sentir còmode a l’escenari del primer Certamen de Música Jove, concurs que el grup es va endur a la tercera com mana la dita popular, i va fer un gran paper a l’Emergenzza Festival. El redoble de bateria i l’entrada en drop-D de Laberint a Razz 3... I també el concert més multitudinari i en moviment: sobre la carrossa del rei Carnestoltes, desafiant les lleis de la física i l’acústica dels carrers d’Igualada. Moments que algú ja no recorda. No hi ha memòria sense oblit. Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre [Odissea, I, 1-10]

Amb Crida sota el braç ens vam plantar davant en Joan-Carles Doval, nom mític del món discogràfic català, editor de Raimon, Sau, Sangtraït, Adrià Puntí, Australian Blonde, entre d’altres. El recordo en un bar de Sabadell, amb la seva copa de vi i un aire de general de Napoleó que ha guanyat i perdut moltes batalles, però que de totes n’ha après alguna cosa. Ens va captivar. Nosaltres a ell no li vam desagradar i vam fitxar per PICAP. La banda feia un pas més. Una trobada i un adéu, perquè l’Albert Pons, el primer bateria del grup, ens havia deixat per fer el seu camí i abandonàvem Anmi records (subsegell de Música Global). No sabia jo que el disc següent (encara per editar) seria el del meu adéu. 

fAÈRICA i Lupe Villar i Papa Juls (Sangtraït)
La teva ànima em pertany (clip)

El grup va créixer i va fer concerts arreu, amb intermitències, crisis, moments de gloria i de pena, com tota bona història èpica. De molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer; molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia [Odissea, I, 1-10]. Un altre gran moment va ser el clip amb alguns membres de Sangtraït i la gent de Fitzcarraldo Films, amb qui ens vam entendre molt bé des del videoclip de Crida que va acabar amb una gran remullada a les platges del mediterrani, mar d’antics Déus oblidats, cants de sirena, alè de mil cent. Mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! [Odissea, I, 1-10].

Amb Petit Però Valent, sota el guiatge de Magí Batalla, i amb nous tripulants el grup comença una altra etapa. Una trobada i un adéu, el meu. Encara penso que Faèrica continua sent un dels secrets més ben guardats de la música en català. I els secrets gairebé sempre acaben sortint a la llum. Penélope continua a Ítaca teixint i desteixint mentre el destí juga les cartes i Telèmac espera que el seu pare arribi de la Guerra de Troia. De sobte, una campana repica, un crit, un home baixa de la petita nau i besa la sorra de la platja. Ulisses encara no ha arribat a port, però un dels seus companys ja és a casa. Back Home, baby.

Salut Faèrics!!

4/09/2013