El pas del temps i l'espai (la història i la geografia) marquen els límits del què han estat els homes, i per extensió els pobles en els quals aquests s'enquadren, o es desenquadren -que de tot hi ha en aquest món. Però si l'espai és relativament fàcil d'establir, físic i mesurable com és, el pas del temps és molt relatiu i les cronologies són sovint inexactes i falsificadores. L'espai no és tant sòlid com creiem ja que aquest espai sense homes a dins, no és res més què un erm sense vida, un desert arrasat per un cataclisme... En el moment en què aquest espai geogràfic o polític el projectem en el temps també parlem d'uns home que hi vivien, dins d'uns límits més o menys establerts, que van fer d'aquell espai la seva llar, l'esperança i la tristesa. Quan parlem d'Alemanya, de quina Alemanya parlem, de l'actual, de la de 1945, la de 1914 o la del 1750, quan no existia com a subjecte polític ni geogràficament definible. Però clar Alemanya com a subjecte no existeix ja que és una creació humana sense vida pròpia més que la d'universal creat pels homes. Maldecaps a què ens aboca la imprecisió, ambigüitat i diabolisme del llenguatge humà!
La història també és fugissera i esborradissa, ja que pot ser subjectiva i individual, alhora col·lectiva, universal o local -com saber quan acaba l'una i comença l'altre-. Els anglofons tenen dues paraules per diferenciar la story (conte o narració) i la History (els esdeveniments històrics humans), un veritable encert lingüístic fruit de la seva llengua senzilla, que no simple, i acuradament pràctica. Però què és la Història (en català ens hem de conformar amb una H majúscula per desfer equívocs)? Si fos aquest un tractat clàssic o medieval jo crec que la Història no és res més que el mirall on es reflecteixen els actes dels homes. Però en el segle XXI aquesta definició és antiga i arcaïtzant. Poèticament podríem dir que la Història és un huracà fascinant, ja que Història és un reguitzell de fets, idees i paperots vells, de triomfs i derrotes, èxits efímers i desastres persistents. La Història és la proclama de Napoleó als seus homes abans d'Austerlitz, , el gest furiós de Companys a la Monumental quan brogia a la multitud:¡ Madrileños, Cataluña os ama!, Lenin encoratjant els soviets abans de la revolta, les monges assassinades als convents, Brutus enfonsant el coltell al cos de Cèsar, les camises negres marxant sobre Roma...

L'OMBRA DEL DRAC

Cada any arriben nous i celebrats centenaris. Alguns brillen amb força, d’altres passen desapercebuts, enmig del frenètic anar i venir mediàtic. Aquest any 2008 es celebrarà arreu de bona part de la geografia catalana el centenari d’un personatge excepcional: Jaume I, fill de rei i pare de reis, conqueridor de terres i cors. Les llibreries s’ompliran de biografies definitives, de novel·les i llibres de viatge. Però, qui va ser Jaume I? És difícil, més aviat impossible, explicar-ho en quatre línies. Us recomano la biografia de J. L. Villacañas (Espasa) i la més recent, precisa i breu, de S.M. Cingolani (Columna). O perquè no, la novel·la que li va dedicar anys enrere l’andorrà Albert Salvadó o la pròpia memòria del rei, dictada per ell mateix, cas excepcional a tot Europa el d’un rei que escriu les seves memòries: El llibre dels feits.
Jaume I (1208-1276) va passar pel seu temps com un meteor: la seva llegendària fecundació de ressonàncies artúriques, la soledat del nen orfe custodiat pels templers en un fred castell a la frontera d’Aragó, el seu talent i coratge, les seves victòries a Mallorca i València, els encesos amors amb les dames més elegants i belles del regne, la por i admiració que va despertar en els sarraïns, l’orgull de la seva reina hongaresa, el seu controvertit testament, el gest heroic i estèril de la darrera croada... Vuit-cents anys més tard, aquest huracà encara és fascinant. Jaume I és, a més a més, un rei que es guanya la corona, un nen sense pares i desvalgut destinat a ser un perdedor i que aconsegueix esdevenir el rei més poderós del seu temps, temut i estimat. Va ser respectat i perseguit pel papat, que l’atribolava degut a les seves nombroses copulacions. No ens enganyem: a Jaume, malgrat ser un gran cavaller cristià, el perdien unes bones cames.
El Conqueridor també és molt conegut per ser l’iniciador del parlamentarisme medieval i per la creació, sempre polèmica, dels Regnes de València i Mallorca. Justament és aquí on arribem a un dels punts més controvertits del seu regnat, al rovell de l’ou del llegat del rei. Va crear Jaume I els Països Catalans o els va destruir, o més ben dit, en dividir les seves conquestes va impedir-ne la futura creació. Preguntes en l’aire...
Per a molts valencians i mallorquins, independentment de les sigles polítiques i del seu sentiment d’espanyolitat, sovint manifest, Jaume I és un referent indiscutible. Aquí, al Principat, el rei en Jaume no ho és tant, si més no en el folklore i el rondallari. Hi ha d’altres mites, poc afalagadors per cert, que constitueixen el referent reivindicatiu a Catalunya: la Guerra dels Segadors, El 1714, la Guerra Civil, etc. Per què no reivindicar més la figura de Jaume I, un rei que, tot sigui dit, ha servit per justificar tant el nacional catolicisme com l’independentisme més abrandat. Però ja se sap que la història cadascú l’explica com li va bé...
Un dels referents iconogràfics més coneguts de Jaume I és el seu casc en forma de drac alat, emblema actual de la Generalitat Valenciana; però, ai las, la història i el mite no sempre encaixen i la cimera del drac alat el rei Jaume no la va dur mai. Ni a Mallorca, on plorà amargament per la mort dels cavallers Montcada, ni a València, on una fletxa quasi el mata, cicatriu que encara avui pot observar-se en el crani del seu impressionant cos enterrat al Monestir de Poblet, panteó reial i visita imprescindible en l’any que s’enceta.
Tanmateix, aquest casc reial va ser propietat del rei Pere III, el Cerimoniós, nascut anys més tard i que va ser un dels pocs reis catalans de la corona d’Aragó. Pere és un rei quasi desconegut per a la gran majoria. Figura cabdal que integra Mallorca a Catalunya, que lliga curt la noblesa aragonesa i la díscola Unió valenciana. Pere III si que pensa en crear un regne fort, amb Catalunya al capdavant. El seu amor és eloqüent: “Oh, terra catalana poblada de lleialtat”, diuen els llavis del mateix rei en Pere en la seva crònica.

Les comparacions sempre són injustes. Jaume és un conqueridor, un jove ardent i impulsiu, i Pere III, en canvi, és el gran ordenador, un gerent eficaç: ell és qui crea l’arxiu reial, qui encarrega un recull d’escultures i d’història de tota la seva nissaga, qui venç en una dura guerra defensiva duta a contracor contra Castella quan tot l’equilibri peninsular trontolla i la Meseta, conscient de la seva força, vol governar les Espanyes; objectiu que, amb el temps, Castella assolirà de forma persistent, secular... Definitiva? Darrera de cada resposta sempre hi ha noves preguntes.
Jaume és un home d’acció i Pere en canvi defuig el combat directe, però les circumstàncies històriques de l’un i de l’altre són diferents. Jaume I viu l’esplendor comercial i expansiu del segle XIII, en canvi Pere III ha de regnar en el context de crisi europeu del segle XIV. Ja ho va dir Ortega y Gasset: “Yo soy yo y mis circunstancias”. Jaume i Pere també tenien circumstàncies diferents. I també frustracions. Si Jaume té massa fills i es veu obligat a dividir el regne, Pere III no tindrà, de bon principi, hereus masculins i això li durà molts maldecaps. La natura és el jutge davant el qual els homes més forts es vinclen.

El camí és tan important com el mateix destí. És important gaudir de l'alegria que sents en començar una nova vida dins teu i assaborir l'amargor del fat quan és advers just per pensar que en serà d'agradable tornar a guanyar. La línia fràgil que separa la victòria i la derrota, el vencedor del vençut, ...