Un famós anunci de televisió va popularitzar l'expressió "be water, my friend" en els llavis d'un Bruce Lee enigmàtic i seductor. En l'anunci s'utilitzaven els fragments d'una entrevista realitzada al geni de les arts marcials anys abans de morir en estranyes circumstàncies. Destí fatal que va seguir també el seu fill, Brandon Lee, mort per una bala de veritat en un tiroteig de fogueig en una escena maleïda de la pel·lícula "The Crow", esdevinguda film de culte neogòtic i seguit de seqüèl·les de menor èxit.
Lee explicava que l'aigua és un element que pot fluir i colpejar, que té la capacitat d'adaptar-se al seu entorn. En la filosofia oriental, i en particular en la seva branca dedicada a la filosofia militar, l'aigua és un element metafòric del bon general. El conegut tractat de Sun Tzu, L'art de la guerra, ja deixa ben clares les qualitats d'aquell qui pugui mantenir un equlibri entre el XING (la forma, el que és consistent) i el WU XING (allò que no té forma, que no es pot atànyer, i que per tant no és pot vèncer). La política catalana en els anys Pujol va oscilar entre aquestes dues idees o dos principis filosòfics de la lluita. Pujol, conscient de la debilitat catalana, de la seva anèmia propiciada per la matemàtica freda i el llarg hivern franquista, no va plantejar per Catalunya i el catalanisme una forma (XING) sòlida i definitiva. Pujol fluïa enmig de les circumstàncies, del peix al cove, tal i com van batejar-ho els analistes polítics -definició poc clara i que jo trobo confusa per a les noves generacions illetrades i que ja han oblidat, o potser a qui ningú ha ensenyat, el vell refranyer-.
Ras i curt, Pujol era aigua, s'adaptava a l'entorn. Quan calia era delicat i refrescava la set d'una Espanya necessitada de majories, però de sobte girava la truita i colpejava per arrancar de l'enemic unes engrunes de victòria: ara els mossos, ara una cistella d'impostos, ara una infraestructura, ... Ell mai va anar a una desfilada militar el 12-O , tampoc s'hauria atrevit a desafiar l'Estat amb un referèndum secessionsita. Pujol era un deixeble de Bruce Lee i de la filosofia militar oriental sense saber-ho (o no). A més a més, de ser profundament orteguià, evidentment.
Pujol mai va aspirar a tancar el plet amb Espanya, a donar a Catalunya una forma definitiva (XING) en forma d'estat federal o d'autonomia tancada, o a plantejar la independència, perquè ell era conscient que el catalanisme era i havia estat fort en la indefinició, en l'ambigüitat, si vols. I les circumstàncies i la realitat el forçaven a mantenir-la. El catalanisme de principis del segle XX havia estat robust i condicionant de la política espanyola durant trenta anys i en els inicis de la República, tot i que no havia tingut res més palpable que la Mancomunitat amb un grapat de segells de goma i una força social al carrer que era fruit de l'alegria d'un poble que vivia un procés de recuperació de la identitat. Però en consolidar-se l'autonomia tot aquest moviment es va anar diluïnt, la qüestió nacional catalana havia adquirit una forma, però una forma minvada respecte el somni noucentista i de la Renaixença. L'ocell de foc renaixia però no era un fènix, encara. D'altres lluites, d'altres banderes, les del Comunisme, el Socialisme i la faramalla llibertària, van disputar l'espai al nacionalisme català i el van acompanyar a la tomba. El cop d'estat militar, reacció violenta de la dreta catòlica i militarista, estronca el rebrotament i el Franquisme posterior el decapita. El catalanisme perd la seva estructura política (l'estatut d'autonomia de l'any 1931); però dispers. aparentment vençut i condemnat a assisitir al seu propi enterrament. comença a poc a poc a reviscolar en les reunions clandestines, a les aules, als carrers. El WU XING ( la no forma) a què el força la Dictadura i els convulsos anys de la Transcisió li tornen a donar una empenta que semblava perduda i mentre manté aquest estadi entre líquid, sòlid i gasós es manté fort i condicionant de la política hispànica.
Després de l'oasi dels anys Pujol, amb Maragall i el tripartit tornen els temps de la pretesa solidesa, de la definició i la voluntat d'encaixar el catalanisme en una taula periòdica elemental on es pugui fer una taxonomia clara: sòlid, líquid o gasós. Però els forts poden mostrar la seva força i en tenen prou d'exibir la superioritat de la seva massa, altre cop la matemàtica freda; en canvi els febles han de ser més espavilats. El catalanisme d'esquerres havia desenmascarat el rei usurpador, havia descobert el cau de la bèstia, el caPPut draconis de les Espanyes que des de Madrid ho controlava tot; també n'havia assenyalat les febleses i contradiccions, però malgrat tot no la podia vèncer. En l'art de la guerra, Sun Tzu també escriu que el feble pot guanyar al fort però ha de ser més llest, aprofitar més bé els seus recursos, no mostrar-se mai obertament, trobar el camí entre el directe, que va de front, i el sinuós, com una serp que llisca pel desert. El fort pot permetre 's cometre errors de càlcul, frivolitats, però el feble no. I els errors polítics tard o d'hora es paguen a les urnes...
