dimecres, 16 de gener del 2013

L'ombra d'Anabis


L’OMBRA D’ANABIS

"Estem sols sobre crits de profetes!"
Joan Llacuna

Vaig escriure temps enrere al voltant de la figura de Joan Llacuna. Algun lector m’ha preguntat quina va ser la relació entre el poeta i el meu avi, el qual va aparèixer citat en el text. Doncs bé, la resposta exacta és que els va unir una gran amistat, que només va ser esquinçada per l’exili voluntari de Llacuna a Rubí. Llegint la carta que  Joan Llacuna va escriure a Francesc Roca, un 28 de juliol de 1961, es fàcil d’imaginar els moments que havien compartit, les il·lusions i somnis que la guerra els va furtar. En l’esmentada carta, Joan Llacuna, incita a Francesc Roca a escriure, en alguna de les publicacions igualadines que ell sovintejava, un article que tracti de l’obra cabdal del poeta, el llibre Aurora de l’Aragall. F. Roca era un bon coneixedor de l’origen i redacció dels poemes. No sé del cert si el meu avi va escriure mai aquell article –una recerca a les hemeroteques locals, per a la qual no he trobat mai temps, podria desvetllar els meus dubtes-, però, en tot cas, jo he rescabalat l’anècdota de l’oblit.
                El motiu de revisitar Llacuna i el seu temps és el de retre homenatge a la iniciativa endegada, a mitjans de la dècada dels anys quaranta, per part d’un grup de ciutadans igualadins. Va ser la creació del grup clandestí “Anabis”,  nom proposat per Josep M. Solà Solé i que sembla –no hi ha cap estudi seriós que ho confirmi- podria ser l’origen del topònim “Igualada”. Tanmateix, el més important  és que un grup de lletraferits van adoptar un nom mític, amb tota la càrrega simbòlica que això comportava, per a una tasca que - i cito un text de Maria Enrich- consistia “en una presa de contacte entre intel·lectuals i amants de les lletres i les arts d’Igualada, dispersos i sense activitat organitzada perquè la situació política no permetia cap altre associacionisme que no fos l’oficial”. Així doncs, estaven fora de la llei i escrivien en una llengua prohibida pel règim.
 Segons l’estudi de M. Enrich, a les primeres reunions hi assisteixen Josep Romeu, Pere Borràs, Josep Massana, Francesc Roca, Pere Bas, Josep M. Solà i Joan Mercader. Més tard, s’hi van afegir nous membres i el grup va anar canviant en la seva breu existència. Cal tenir en compte que el grup es va dissoldre a principis de 1948, moment a partir del qual el CECI –constituït el 24 d’agost de 1947, sota l’empara de les autoritats oficials- va aglutinar la cultura igualadina de la postguerra.
            Les seves variades activitats, que han estat recollides per M. Enrich, no estan marcades pel localisme i l’endogàmia que caracteritza la cultura igualadina afecte al règim franquista. Al contrari, “Anabis”, porta a Igualada, sempre en la clandestinitat, representants de l’alta cultura catalana: J.Palau i Fabra, Ferran Soldevila, Maurici Serrahima, etc. Desfilen per la nostra ciutat personatges importants, els quals el temps i el restabliment de la democràcia encimbellaran al capdamunt de la cultura catalana del segle XX. Tot plegat,  en  una època marcada per la repressió cultural i lingüística que va portar J. Llacuna a abandonar la ciutat desenganyat.
Tanmateix, algú podrà dir que  el grup “Anabis” el formaven quatre burgesos que jugaven a ser intel·lectuals en una  trista ciutat de comarques durant la postguerra. S’equivoquen. Si algú segueix les activitats dels seus membres abans de la guerra copsarà, en  el grup “Anabis”, una voluntat tenaç de resistència, un veritable patriotisme, un desig de continuar la tasca de plena recuperació de l´ús de la llengua catalana.