L’OMBRA D’ANABIS
"Estem sols sobre crits de profetes!"
Joan Llacuna
Vaig escriure temps enrere al
voltant de la figura de Joan Llacuna. Algun lector m’ha preguntat quina va ser
la relació entre el poeta i el meu avi, el qual va aparèixer citat en el text.
Doncs bé, la resposta exacta és que els va unir una gran amistat, que només va
ser esquinçada per l’exili voluntari de Llacuna a Rubí. Llegint la carta
que Joan Llacuna va escriure a Francesc
Roca, un 28 de juliol de 1961, es fàcil d’imaginar els moments que havien
compartit, les il·lusions i somnis que la guerra els va furtar. En l’esmentada
carta, Joan Llacuna, incita a Francesc Roca a escriure, en alguna de les
publicacions igualadines que ell sovintejava, un article que tracti de l’obra
cabdal del poeta, el llibre Aurora de
l’Aragall. F. Roca era un bon coneixedor de l’origen i redacció dels poemes.
No sé del cert si el meu avi va escriure mai aquell article –una recerca a les
hemeroteques locals, per a la qual no he trobat mai temps, podria desvetllar
els meus dubtes-, però, en tot cas, jo he rescabalat l’anècdota de l’oblit.
El motiu de revisitar Llacuna i el seu temps és el de
retre homenatge a la iniciativa endegada, a mitjans de la dècada dels anys
quaranta, per part d’un grup de ciutadans igualadins. Va ser la creació del
grup clandestí “Anabis”, nom proposat
per Josep M. Solà Solé i que sembla –no hi ha cap estudi seriós que ho
confirmi- podria ser l’origen del topònim “Igualada”. Tanmateix, el més
important és que un grup de lletraferits
van adoptar un nom mític, amb tota la càrrega simbòlica que això comportava,
per a una tasca que - i cito un text de Maria Enrich- consistia “en una presa
de contacte entre intel·lectuals i amants de les lletres i les arts d’Igualada,
dispersos i sense activitat organitzada perquè la situació política no permetia
cap altre associacionisme que no fos l’oficial”. Així doncs, estaven fora de la
llei i escrivien en una llengua prohibida pel règim.
Segons l’estudi de M. Enrich, a les primeres
reunions hi assisteixen Josep Romeu, Pere Borràs, Josep Massana, Francesc Roca,
Pere Bas, Josep M. Solà i Joan Mercader. Més tard, s’hi van afegir nous membres
i el grup va anar canviant en la seva breu existència. Cal tenir en compte que
el grup es va dissoldre a principis de 1948, moment a partir del qual el CECI
–constituït el 24 d’agost de 1947, sota l’empara de les autoritats oficials- va
aglutinar la cultura igualadina de la postguerra.
Les seves variades
activitats, que han estat recollides per M. Enrich, no estan marcades pel
localisme i l’endogàmia que caracteritza la cultura igualadina afecte al règim
franquista. Al contrari, “Anabis”, porta a Igualada, sempre en la
clandestinitat, representants de l’alta cultura catalana: J.Palau i Fabra,
Ferran Soldevila, Maurici Serrahima, etc. Desfilen per la nostra ciutat
personatges importants, els quals el temps i el restabliment de la democràcia
encimbellaran al capdamunt de la cultura catalana del segle XX. Tot plegat, en una
època marcada per la repressió cultural i lingüística que va portar J. Llacuna
a abandonar la ciutat desenganyat.
Tanmateix, algú podrà dir que el grup “Anabis” el formaven quatre burgesos
que jugaven a ser intel·lectuals en una
trista ciutat de comarques durant la postguerra. S’equivoquen. Si algú segueix
les activitats dels seus membres abans de la guerra copsarà, en el grup “Anabis”, una voluntat tenaç de
resistència, un veritable patriotisme, un desig de continuar la tasca de plena recuperació
de l´ús de la llengua catalana.