Companys espera assegut al menjador. L'avisen que algú ha picat a la porta i li diuen: LLuís, les allemandes sont arrivées! Ell, serè, gira pàgina del llibre i continua amb la lectura. Els membres de la polícia alemanya el troben assegut llegint Vies des saints (Vides de sants). Tractant-se d'un home d'esquerres, de fermes conviccions sindicalistes, no cal dir res més. Podia haver fugit dies abans, però n'està cansat. A més a més, té raons poderoses per a quedar-se a França. El seu fill, Lluïset, malalt d'esquizofrènia, ha desaparegut del sanatori francès on era degut al bombardeig alemany que ha fet tancar la institució sanitària. Què poden fer els homes quan es desferma tant d'odi...
Companys sap que ha comès errors, que el seu prestigi està per terra, fins i tot (o sobretot) entre els republicans i catalanistes. Dins seu hi ha molts dubtes, esperances i desenganys. Quants amics ha perdut? És lluny de casa, la Generalitat s'ha esvaït com el fum d'un cigar, i ell, totpoderós a la Monumental fa poc més de 3 anys és ara un exiliat més. Però potser dins seu sap que l'existència no és només el món terrenal sinó que hi ha una altra vida més enllà de la mort. Un darrer viatge que fa dels vençuts herois i dels perdedors màrtirs. Companys accepta el seu destí. Perdrà la vida però gunyarà la immortalitat i entrarà per la porta gran de la història. Tots els pecats li seran perdonats. Arribarà el dia en que, dins les quatre parets d'una aula, el professor explicarà, amb veu tremolosa, a una audiència entre avorrida i emocionada, les seves darreres hores: el seu trajecte fins a la frontera tot presoner dels nazis; el dur trasllat a Madrid, la presó i les tortures; el judici tenyit de al·legalitats; la mort atrapant-lo descalç mentre crida amb la cara al vent: Per Catalunya!, en un gest tan patriòtic com estèril. El seu temps s'esvairà i en poc temps no viurà quasi bé ningú per recordar-lo, però en la memòria dels qui vindran en el futur, ell romandrà, per sempre, estoic dempeus davant el piquet d'afusellament un dia de matinada.
En acabar de descarregar-se els fusells, el tinent de l'execució ha de rematar Companys amb nous trets -no es moria- i per acabar-ho d'adobar l'atrevit militar roba al mort un mocador xop de sang, un trofeu de guerra (falta i deshonor que li costarà l'expulsió de l'exèrcit). El president de la Generalitat ha mort... El cercle d'odis i violències no es tancarà fins més tard, però un dels darrers vestigis de la legalitat republicana haurà mort físicament. Mor un president vençut però neix el màrtir; fet que havia estat per molts franquistes una raó poderosa per deixar-lo viu, podrint-se a la presó. Allà no faria mal, seria com un llumí que s'apaga lentament fins a extingir-se en la fosca. No els van fer cas, obsedits com estaven en la venjança...
